Biografia
En Carles Sabater va néixer a
Barcelona el setembre del 62. Va néixer de cara al mar perquè, sent un
nen, quan era a Barcelona, quasi sempre li donava l'esquena al paisatge
mediterrani. Ell és de la Barceloneta, un dels pocs barris barcelonins
que encara són un orgull i una carta d'identificació per als seus fills.
En Carles, però, no era un xovinista de l' escamarlà i les xerrades al
carrer. Quan era petit, recorda la seva mare, era un noi tímid,
carinyós, però tan i tan vergonyós que els amics de la seva família
encara se'n fan creus d'on ha arribat.
En canvi, quan anava a Llançà els tres mesos d'estiu, a casa dels avis
materns, es transformava, necessitava el mar i s'amarava d'ell i amb
ell. «No, no jugava a indis ni a pilotes, i quan un nen de l'escala el
cridava per anar a jugar a casa seva acostumava a dir que li feia
mandra. A vegades, per cortesia, hi anava» , recorda la mare.
Estudiava a l'Acadèmia
Barceloneta, no com el seu germà gran que va anar a la Salle Condal. Amb
el seu germà es porten deu anys de diferència, els suficients per
construir un mur generacional que no els convidava a grans intimitats.
Quan tenia nou o deu anys els
pares van decidir de fer-lo anar a nedar, que era una bona manera
d'esbargir-lo de si mateix i, alhora, de procurar-li un culte al cos que
se li endevinava com a aliat a la seva personalitat però que encara no
manifestava. Encara que va acabar becat pel Club Natació Montjuïc, mai
no va ser un nedador brillant.
Volia estudiar biologia, arribava a la biologia per una passió estètica
més que per una altra cosa. Racionalitzar la creació era un repte per a
un nen que, entre posar-se una samarreta del Barca o tirar un tret
d'una escopeta de balins, preferia fer castells amb Tente. I riure quan
li queien al terra.
Però no va estudiar biologia,
no. Quan va acabar COU «no era ni un mal estudiant ni un bon estudiant,
anava fent però em penjava molt» , va decidir de fer-se actor i ho va
comunicar als seus pares. Als pares els va costar d'entendre el canvi,
no entenien d'on sortia aquella passió sobtada per un ofici del qual hi
havia pocs antecedents familiars, cap mostra d' afecció anterior per
part del Carles.
«Jo penso que tot va néixer
arran d'una obra de teatre que va fer a COU i que va dirigir l'Elisenda
Roca. Va tornar fascinat d'aquella funció.» Recorda la seva mare.
Hi havia una faceta infantil
del Carles que sí que lligava directament amb la recent estrenada
afecció teatral. Quan estava entre amics, sempre que podia i creia que
era el moment adient, es treia les ulleres, es posava dret al mig de
tothom i començava a cantar a pulmó obert. Cantava cançons del Serrat,
de l'Stevie Wonder, reagges del Bob Marley... Els amics es quedaven
bocabadats, la metamorfosi era tan gran i impactant que va arribar un
moment en què ja li'n demanaven, i ell sempre els complaïa, sabia que
agradava i en acabar, les nenes, li feien una rotllana i el veien, de
sobte, més ros, més guapo.
En fotografies ocres, postals a les paradetes del passeig Nacional,
números endarrerits de "Fotogramas" i pantalles amables de cinemes de
barri, a vegades el Carles veia un paio anomenat James Dean. El mite, el
Carles, se'l va fer a imatge i semblança seva, que per a això hi són
els mites. Aquell noi fràgil, ros, ambigu, amb ulleres, rebel i
depressiu; així era el James Dean?, el va ajudar a creure's a si mateix.
Va anar per mirar-se al mirall i el mirall li va tornar la seva pròpia
imatge que li reclamava una vida fora dels tòpics.
«El primer dia que
vaig anar a l'Institut del Teatre les cames em tremolaven. Era un estiu i
si volia entrar-hi, informar-me almenys, ho havia de fer anant-hi. No
se qui em va dir on era, només sé que quan vaig ser davant de l'edifici
em van agafar tots els mals i vaig haver gira cua. No hi podia entrar,
era superior a les meves forces », deia en Carles.
En Carles va demanar a un amic
que l'acompanyés. Podia aspirar a ser actor un noi que es incapaç
d'omplir un full d'inscripció?. Precisament per això, o potser per això,
encara més.
No li va ser gens difícil de
passar les proves d'admissió. Ja no li tremolaven les cames, li
trontollava el cor per arribar allà on volia arribar. I va anar
creixent. Havia trobat el seu lloc i s'asseia complagut en el seu paper
de futur actor, entre Shakespeare i Strasberg, Txèjov, Lorca i Àngel
Guimerà.
Ben aviat va començar a
treballar, Flotats va ser un dels primers a cridar-lo per a Una jornada
particular i més tard per al Cyrano de Bergerac i des de llavors no va
parar. Val a dir que ha fet coses importants, papers brillants com el
Gaudí que va dirigir Manuel Huerga i que va representar el seu primer
paper protagonista per a un llargmetratge, que ha treballat per a
televisió, cinema i teatre amb un bon gruix de directors i que ha fet
els papers més inversemblants i ha recreat les situacions més insòlites.
Dels molts cursos que ha fet per completar la seva vida acadèmica n'hi
ha un que crida l'atenció: Dos anys d'esgrima d'espasa amb el mestre
Ricard Pous. O sigui que... si veieu sortir de la boira un lord anglès,
fred, educat, sofisticat, cavaller, racional, ben vestit, elegant,
somrient, seductor, contradictori, amb sentit de l'humor, lleial,
complaent, depressiu, primmirat, mai soberbi ni vanitós però satisfet de
si mateix, potser us heu trobat amb en Carles Sabater passejant per
Vic, que no per Manchester, però amb les mateixes qualitats i defectes
que aquells pregoners de llegenda d'una aristocràcia d'esperit més que
de sang.
En Carles tenia un vídeo d'en
Prínce i un munt d'altra gent, té un necesser on guarda tots els seus
fetitxes, una americana beix amb la qual se sent molt còmode, un paquet
de cigarrets rossos i els dits nets de nicotina, la mania de llevar-se
d'hora els diumenges per anar a comprar el diari i una persona amiga com
una taula de nàufrag amb un nom propi que no desvetllaré.
Vaig parlar amb ella, amb la
taula de nàufrag, que a més de fer aquest dubtós paper, amb què ara jo,
carinyosament, l'he batejat, té prou força per brillar amb llum pròpia. I
ja ho fa. Va ser ella qui em va aclarir tot el que en Carles, sense
mala intenció però amb molt bon art, em negava. Ara sé que viu pres de
les seves pròpies contradiccions, que tot ho visualitza, que té un nervi
contingut que, en activar-lo, pot superar la lava d'un volcà furiós,
que es lent i perillós com un tigre (el seu signe de l'horòscop xinès),
que és col·laborador i servicial, vulnerable i aprensiu. I que si no
anés tan atabalat treballaria més.
La història professional del Carles Sabater com a cantant va començar a
Sau: "si sembla que ho hagi fet tota la vida" , deien els admiradors i
admiradores. Però abans de Sau, havia format un duet amb el Lluís
Castilla, un músic amic seu, però tot allò no era sinó una gresca per a
un dels cantants més creïbles dels apareguts en els últims anys. Es un
rocker inusual captivat per una altra llegenda, que no la més tòpica del
bourbon, però és un rocker anorreador.
<< Us convoco a tots al
directe: agafa la carretera fins al final de la nit fes un viatge fins a
la nit radiant. Regnes de beatitud, regnes de llum, alguns han nascut
per a la nit sense fi >> Jim Morrison- End of the Night.
No hay comentarios:
Publicar un comentario